Espanya, un país aconfessional i democràtic. Un país de drets i llibertats en que les formes parlamentaries funcionen plenament.
ETA estableix una via de diàleg per resoldre el conflicte existent desde fa mes de trenta anys, aprofitant el govern “d’esquerres” que tenim actualment, mostrant una disposició real de seure en una taula i trobar el camí de la pau, topem de nou amb la dura realitat.
Tenim un govern de dretes disfressat de defensors del poble, disposats com sempre a imposar les coses enlloc de dialogar-les, a sacrificar possibles negociacions en nom del bon funcionament de les forces repressores que ens “defensen” del terrorisme. Ningú del govern però, ha parat a pensar en el perquè del fracàs de les anteriors negociacions, ningú del govern està disposat a admetre que una negociació implica acceptar condicions per part de les dues parts, que si només el govern vol imposar, ja no hi ha cap negociació. Al cap i a la fi, no és això terrorisme d’Estat?
La trista realitat és que estem en mans de gent que s’omple la boca amb la guerra al terrorisme, i com sempre, promouen una altra mena de terrorisme, un terrorisme que ens deixa encara més indefensos contra els agressors que el de qualsevol grup terrorista, perquè ni tant sols un estat ens pot defensar.
Malgrat que els anys passen, està clar que seguim tenint una dictadura encoberta, que els nostres representants continuen pensant amb la perruca.
dijous, 2 de desembre del 2010
Viatge al no res
En Mirko, dins el seu escafandre, mirava amb recel i inquietud com el seu viatge s’acostava inexorablement a la fi.
No sabia que passaria un cop arribes. Mai havia tingut consciència del planeta vermell, i tampoc havia sentit mai la necessitat de mirar enlaire, cap a les estrelles i sentir cap mena de curiositat per tot allò que s’esdevenia fora del seu control, fora del seu petit món.
Durant els nou anys que havia durat la seva vida, no havia tingut la necessitat d’amoïnar-se per res que no fos jugar, aprendre, menjar i dormir. En definitiva, havia tingut una existència bàsicament feliç. Fins aquell dia de març ara tant llunyà, no havia sentit por ni inquietud.
Ara, nou mesos desprès, entregat a la més absoluta solitud i introspecció, a aquella reclusió invariable, l’alegria de veure alguna cosa més que la negra foscor de l’espai, feia esvair les pors del viatge, el temor de la solitud obligatòria . No pensava pas en l’aterratge, cap dels bips que emetia l’ordinador era desconegut per ell i malgrat que les llums s’apressaven a indicar un perill imminent, la calma i la joia eren ficades dins el seu cor.
Des de la radio sentia com el brunzit de l’estàtica causat per la distància, modificava i distorsionava aquelles veus que coneixia tant bé, però cap d’aquells defectes inherents a la distància recorreguda i a la limitació de la tecnologia, tenia cap efecte en el seu estat emocional. Era feliç.
La meravellosa nau que l’havia transportat durant nou mesos havia estat dissenyada per realitzar totes i cadascuna de les operacions que hauria de realitzar, amb total autonomia, sense cap mena d’intervenció del pilot, i malgrat que no n’era conscient, tampoc hagués pogut fer res.
S’acostava a la atmosfera i la nau començava a adquirir un color roig intens degut a la fricció, tot tremolava brutalment, cada cop sonaven més senyals d’alarma. La fi s’acostava i ara ja no hi havia volta enrere. Per sort o per desgràcia només tenia una direcció que seguir. Cap avall. Cap aquella extensió de terra que mitja hora abans, només era una pilota vermella perduda enmig de la foscor eterna de l’espai, a que havia estat sotmès.
Ara els tremolors de l’aparell ja havien cessat i cap soroll no destorbava la seva tranquil•litat. Podia tornar a fer voltes i més voltes per la cabina de pilotatge. No sonaven senyals d’alarma, senyal inequívoc que tot havia sortit bé, i que la tecnologia, tot i que limitada, havia complert la seva finalitat.
Ja tenia el tren d’aterratge desplegat, un tren d’aterratge pensat i dissenyat per les pistes d’aviació que tenim a la Terra, però que allà on ara es trobava, no li servirien per res. En Mirko però, no estava preocupat per aquella mena de detalls que significarien la seva mort.
Finalment tota aquella meravellosa tecnologia que l’havia portat a viatjar més enllà que qualsevol home, que faria possible que passes a la historia, tan sols l’havia portat a una mort lluny de casa i sense comprendre res.
Al cap i a la fi, en Mirko tan sols havia estat triat per la seva magnífica constitució i resistència. Només era un Llaurador de color negre que, traït pel destí, faria historia en ser el gos, el primer i únic gos, que viatjaria mai tan lluny en les estrelles.
No sabia que passaria un cop arribes. Mai havia tingut consciència del planeta vermell, i tampoc havia sentit mai la necessitat de mirar enlaire, cap a les estrelles i sentir cap mena de curiositat per tot allò que s’esdevenia fora del seu control, fora del seu petit món.
Durant els nou anys que havia durat la seva vida, no havia tingut la necessitat d’amoïnar-se per res que no fos jugar, aprendre, menjar i dormir. En definitiva, havia tingut una existència bàsicament feliç. Fins aquell dia de març ara tant llunyà, no havia sentit por ni inquietud.
Ara, nou mesos desprès, entregat a la més absoluta solitud i introspecció, a aquella reclusió invariable, l’alegria de veure alguna cosa més que la negra foscor de l’espai, feia esvair les pors del viatge, el temor de la solitud obligatòria . No pensava pas en l’aterratge, cap dels bips que emetia l’ordinador era desconegut per ell i malgrat que les llums s’apressaven a indicar un perill imminent, la calma i la joia eren ficades dins el seu cor.
Des de la radio sentia com el brunzit de l’estàtica causat per la distància, modificava i distorsionava aquelles veus que coneixia tant bé, però cap d’aquells defectes inherents a la distància recorreguda i a la limitació de la tecnologia, tenia cap efecte en el seu estat emocional. Era feliç.
La meravellosa nau que l’havia transportat durant nou mesos havia estat dissenyada per realitzar totes i cadascuna de les operacions que hauria de realitzar, amb total autonomia, sense cap mena d’intervenció del pilot, i malgrat que no n’era conscient, tampoc hagués pogut fer res.
S’acostava a la atmosfera i la nau començava a adquirir un color roig intens degut a la fricció, tot tremolava brutalment, cada cop sonaven més senyals d’alarma. La fi s’acostava i ara ja no hi havia volta enrere. Per sort o per desgràcia només tenia una direcció que seguir. Cap avall. Cap aquella extensió de terra que mitja hora abans, només era una pilota vermella perduda enmig de la foscor eterna de l’espai, a que havia estat sotmès.
Ara els tremolors de l’aparell ja havien cessat i cap soroll no destorbava la seva tranquil•litat. Podia tornar a fer voltes i més voltes per la cabina de pilotatge. No sonaven senyals d’alarma, senyal inequívoc que tot havia sortit bé, i que la tecnologia, tot i que limitada, havia complert la seva finalitat.
Ja tenia el tren d’aterratge desplegat, un tren d’aterratge pensat i dissenyat per les pistes d’aviació que tenim a la Terra, però que allà on ara es trobava, no li servirien per res. En Mirko però, no estava preocupat per aquella mena de detalls que significarien la seva mort.
Finalment tota aquella meravellosa tecnologia que l’havia portat a viatjar més enllà que qualsevol home, que faria possible que passes a la historia, tan sols l’havia portat a una mort lluny de casa i sense comprendre res.
Al cap i a la fi, en Mirko tan sols havia estat triat per la seva magnífica constitució i resistència. Només era un Llaurador de color negre que, traït pel destí, faria historia en ser el gos, el primer i únic gos, que viatjaria mai tan lluny en les estrelles.
dissabte, 7 d’agost del 2010
Quatre anys de vaselina
Quatre anys esperant la decisió del Constitucional, esperant que espanya no ens donés un altre cop per el cul amb la seva “integritat”, esperant que la tan lloada i esmentada constitució ens defensi a tots per igual, donant el benefici del dubte a tots els espanyols que diuen defensar els drets dels ciutadans. Total per res.
Han convertit el Constitucional en un escorxador de drets bàsics fonamentals, i ho han fet amb la impunitat que els atorga l’estat espanyol. Ho han fet amb tota la mala fe del mon.
Hem arribat al límit com a catalans. Hem intentat dialogar i arribar al consens. Hem tractat de seguir els camins marcats per jugar al mateix joc que tots aquells castradors que formen el govern espanyol.
Que ens queda ara? Seguir queixant-nos de la sort que ens toca? Continuar jugant al seu joc en el que les normes estan pensades perquè perdem sempre?
Doncs no. Jo dic que ja n’hi ha prou d’aquest color, que es hora de jugar a un nou joc amb les nostres pròpies normes.
Que hem de seguir pagant? Doncs jo dic que deixem de pagar impostos i tributs franquistes. Que no som una nació? Doncs no ens deixem enganyar, tenim una llengua pròpia, una cultura pròpia, i per sobre de tot, una identitat que no compartim amb ells.
És l’hora de fer saber als nostres “representats” politics que no pensem igual que ells, que ja estem tips de la gent que s’omple la boca amb Catalunya i només defensa la seva butxaca, que son els nostres representants i no nosaltres els seus titelles amb els que jugar.
PSC, PP, CIU, ESQUERRA REPUBLICANA, INICIATIVA ELS VERDS, CIUTADANS... Ja n’estem tips, no volem jugar amb aquestes regles desiguals que ens imposeu, que o follem tots o la puta va al riu, que tenim els mateixos drets que la resta, que no som simples dispensadors de bitllets per a ús i gaudi d’espanya.
Els agradi o no, som CATALANS, amb tot el que això implica.
Han convertit el Constitucional en un escorxador de drets bàsics fonamentals, i ho han fet amb la impunitat que els atorga l’estat espanyol. Ho han fet amb tota la mala fe del mon.
Hem arribat al límit com a catalans. Hem intentat dialogar i arribar al consens. Hem tractat de seguir els camins marcats per jugar al mateix joc que tots aquells castradors que formen el govern espanyol.
Que ens queda ara? Seguir queixant-nos de la sort que ens toca? Continuar jugant al seu joc en el que les normes estan pensades perquè perdem sempre?
Doncs no. Jo dic que ja n’hi ha prou d’aquest color, que es hora de jugar a un nou joc amb les nostres pròpies normes.
Que hem de seguir pagant? Doncs jo dic que deixem de pagar impostos i tributs franquistes. Que no som una nació? Doncs no ens deixem enganyar, tenim una llengua pròpia, una cultura pròpia, i per sobre de tot, una identitat que no compartim amb ells.
És l’hora de fer saber als nostres “representats” politics que no pensem igual que ells, que ja estem tips de la gent que s’omple la boca amb Catalunya i només defensa la seva butxaca, que son els nostres representants i no nosaltres els seus titelles amb els que jugar.
PSC, PP, CIU, ESQUERRA REPUBLICANA, INICIATIVA ELS VERDS, CIUTADANS... Ja n’estem tips, no volem jugar amb aquestes regles desiguals que ens imposeu, que o follem tots o la puta va al riu, que tenim els mateixos drets que la resta, que no som simples dispensadors de bitllets per a ús i gaudi d’espanya.
Els agradi o no, som CATALANS, amb tot el que això implica.
dilluns, 19 d’abril del 2010
L'atur dona molt temps lliure
Ja soc un més dels quatre milions i mig d’aturats. Fa un mes i mig que estic buscant feina sense cap altra feina que buscar feina (que és una feinada), tot i la ingratitud de la tasca.
Avui, a més, em trobo al carrer des de les vuit del mati, sense opció d’entrar a casa fins les onze i mitja que torni la xicota i porti amb ella les meves claus de casa. Només son tres hores, però sense res a fer, ni on anar, poden esdevenir les més llargues del mes.
Tracto d’entregar-me a la creació que em demana l’abandonament del blog, tracto de parlar d’alguna cosa més que de parlar, però un cop més, les paraules semblen amagar el seu significat entre lletres i més lletres per confondre’m i no deixar-me dir res. Tant esquives i juganeres son les paraules. Potser he de canviar de tàctica i prémer tecles a l’atzar.
Kjñalshotiundgsalkjgasd,.sadjgoasihgañlgsjlaj´gljj´ ajgflaskj´g laskjgfakj´ásjgákj´gj´kjñkas kj´kasg´ñk. Tampoc així te sentit.
Potser puc escriure al reves. ...osnep euq le rid restoP. Però tampoc te sentit. Maleïdes paraules enjugassades...
Avui poden amb mi. El cafè s’acaba. Res a dir. Res a fer.
Avui, a més, em trobo al carrer des de les vuit del mati, sense opció d’entrar a casa fins les onze i mitja que torni la xicota i porti amb ella les meves claus de casa. Només son tres hores, però sense res a fer, ni on anar, poden esdevenir les més llargues del mes.
Tracto d’entregar-me a la creació que em demana l’abandonament del blog, tracto de parlar d’alguna cosa més que de parlar, però un cop més, les paraules semblen amagar el seu significat entre lletres i més lletres per confondre’m i no deixar-me dir res. Tant esquives i juganeres son les paraules. Potser he de canviar de tàctica i prémer tecles a l’atzar.
Kjñalshotiundgsalkjgasd,.sadjgoasihgañlgsjlaj´gljj´ ajgflaskj´g laskjgfakj´ásjgákj´gj´kjñkas kj´kasg´ñk. Tampoc així te sentit.
Potser puc escriure al reves. ...osnep euq le rid restoP. Però tampoc te sentit. Maleïdes paraules enjugassades...
Avui poden amb mi. El cafè s’acaba. Res a dir. Res a fer.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)