Esbudellat d'amor

Miro el cel i veig núvols negres. Només una taqueta de llum i cel blau. Ràpid s'esvaeix el blau per ser substituït per negre i gris fosc.
Fases d'un mateix cicle que es repeteix des dels inicis dels temps. Llum i foscor, sol i pluja, nit i dia...
La natura és vida i la vida ens tracta a tots per igual. No consola.

Mal que ens pesi i malgrat que a vegades diguem el contrari, a tots ens afecta el desamor i ens engrandeix l'amor.

Quan el que sents és amor i és compartit, et sents gran, bo, important, estimat, respectat i en definitiva bé. Per molts motius pots sentir aquest amor. No només l'amor romàntic et dona aquestes sensacions. També l'amor platònic dóna les mateixes sensacions en relació a un amic, un fill... Però és en l'amor romàntic on es viu amb més intensitat. Robert Sternberg estableix d'aquesta manera una "teoria triangular de l'amor". Aquesta es basa en tres tipus d'amor complementaris que si bé poden trobar-se per separat, és en aparèixer junts quan veritablement  fan esdevenir les relacions duradores. Intimitat, passió i compromís.

En primer lloc tenim la intimitat. Aquesta simbolitza la comunicació oberta,la confiança en la parella, la comprensió i la felicitats d'estar junts.

En segon lloc trobem la passió. Representada per la passió sexual, la satisfacció de l'autoestima i la capacitat de relacionar-se, generalment és la que amb més facilitat sentim en un primer terme.

En tercer i ultim lloc hi ha el compromís. Es divideix en dos: a curt termini que és el reconèixer que s'estima a una persona, i a llarg termini que és la determinació de mantenir aquest amor.

Segons aquesta teoria en donar-se tots tres tipus alhora,  és quan més fàcilment ha de poder ser mantingut l'amor de parella. Ara bé, això no exclou altres combinacions de totes tres.

1. Agradar inclou només un dels components de l'amor: la intimitat. En aquest cas, agradar no és usat en un sentit trivial. Aquest agradar íntim caracteritza les amistats verdaderes, en les quals la persona sent un vincle, una calidesa i una proximitat amb l'altre però no experimenta una passió intensa ni un compromís durador.
2. Atracció consisteix solament en passió i sovint és el que anomenem "amor a primera vista". Però sense els components d'intimitat i compromís l'amor atractiu pot desaparèixer en qualsevol moment.
3. Amor buit es basa en el component de compromís sense intimitat ni passió. Alguns cops, un amor fort es deteriora cap a amor buit, en el qual el compromís es manté mentre que la passió i la intimitat es perden. En les cultures en què hi ha matrimonis preacordats les relacions comencen amb un amor buit.
4. Amor romàntic és la combinació d'intimitat i passió. Els amants romàntics estan lligats emocionalment (com en el cas d'agradar-se) i físicament gràcies a la passió existent.
5. Amor d'amic es basa en intimitat i compromís. Aquest tipus d'amor es troba sovint en les parelles on la passió ha desaparegut de la relació però el sentiment d'afecte i compromís continuen. També se sol donar amb les persones amb qui comparteixes la vida però sense desig sexual. És l'amor ideal entre membres d'una família o entre molt bons amics.
6. Amor irracional té la passió i el compromís però li manca el component d'intimitat. Aquest tipus d'amor pot ser exemplificat per una relació amb un festeig curt i un casament en el que el compromís és motivat principalment per la passió, sense haver donat temps a desenvolupar la intimitat.
7. Amor complert és l'únic tipus que inclou els tres components. És la forma més completa d'amor i representa la relació amorosa ideal a la que la majoria de gent vol arribar.

¿Que fa canviar, aleshores, la combinació perfecta de tots tres?

Hi ha milers d'explicacions. Des de que mai no hi han estat de junts, fins que alguna cosa ha trastocat l'equilibri.
Mantenir una relació d'amor complet pot ser fins i tot més difícil que aconseguir-la. Sternberg remarca la importància de portar a la pràctica els components de l'amor: "Sense demostracions" avisa "fins i tot el més gran dels amors pot morir"
Així doncs, la mes lògica ens la dona el mateix Sternberg.

¿Que passa en canviar la combinació "ideal"?

Allò que passa és que la relació es deteriora poc a poc fins que, a la llarga, s'acaba per part d'algun dels integrants de la relació. Òbviament aquest que la acaba ho passa malament, però en ser ell qui pren la decisió, és una mica més suportable que per a l'altre element de la relació, per al qual aquell trencament es produeix sense que per part seva hagi canviat res.

Per al qui no ha pres la decisió, hi ha diverses fases, igual que en tot procés. Aquí parlaré per la meva experiència, i per tant, pot haver-hi inexactituds o disconformitats.

Jo he passat per la resignació, la incomprensió, la tristor (que un cop apareix s'allarga durant varies de les següents fases) rebuig de la realitat, desesperació, culpabilitat i esperança. No segueixo amb més fases ja que les circumstàncies de cadascú, faran que a partir d'aquest moment, les següents fases variïn d'un individu a un altre. Si no es pot arreglar la relació es sentiran una serie de coses i si es pot arreglar, se'n sentiran unes altres de ben diferents.

No fem conya, que no es tan greu

Aquest text s'ha d'entendre com una reflexió sincera, no com un avís urgent, com una demanda d'ajut. Son només una sèrie de reflexions que, si som sincers amb nosaltres mateixos, qui mes qui menys, hem fet en algun moment de la nostra vida, sense que hagin de dur a res més que a la reflexió en si mateixa.

Per entendre les reflexions que a continuació vull reflectir (encara no se si sabré explicar-me) cal entendre una mica com em sento en aquest moment.


En un periòde de dos anys i mig, he passat de tenir un projecte de vida amb una parella, una feina, uns estalvis i un piset, a no tenir res de tot això. També tenia dos gats que ara s'ha quedat la parella, perquè no puc fer front a les despeses que generen. Els que teniu animals entendreu això.

 He passat set anys en una relació, que no volia ni vull que s'hagi acabat, amb uns rols que malgrat que necessaris, no em feien feliç. La meva parella tenia una sèrie de problemes personals d'infantesa que fins ara no ha pogut tractar ni afrontar. D'aqui els rols que no em feien feliç.

De feina fa dos anys que no en tinc i tampoc he tingut dret a cobrar l'atur perquè un dels caps que vaig tenir, em pagava el sou però no em cotitzava les hores. Em deu vuit mesos de cotització. Òbviament els estalvis tampoc eren massa grans i aviat es varen acabar. En aquest punt és fàcil arribar a la conclusió que sense diners no es pot pagar un lloguer ni els deutes que tots anem creant-nos.

Actualment visc amb l'àvia paterna (la única que tinc) en un piset que lluny de ser acollidor, és fosc, trist i depriment.

Bé. Ara tenim una lleugera idea de com em trobo i per tant de com em puc sentir.

La reflexió que faré a continuació és sobre la vida i la mort. En certa manera és la mateixa que penso que va fer mon pare en un moment donat.

Tots tenim un moment en la vida que ens plantegem perquè llevar-nos al matí, especialment si sentim que no tenim res. No em refereixo a coses materials, al cap i a la fi, aquestes venen i van, sinó a les que interiorment ens fan feliços. Parlo d'algú amb qui compartir la teva vida, d'uns amics que facin d'amics, d'una motivació per llevar-te al matí.

Fàcilment en algun moment de la nostra vida ens plantegem la fantasia d'acabar finalment amb tot. Si, és un tabú, però és així. És una fantasia recurrent en les persones. Certament en alguns casos esdevé una realitat. Però la veritat és que tots tenim  moments en que necessitem imaginar com seria el món sense nosaltres. Qui ploraria per nosaltres.

Això respon a una necessitat molt bàsica. Quan les coses no van, tots volem saber per a qui som importants, sentir la pena que això provoca i més íntimament, donar-nos els motius per fer sortir la tristor que duem dins. Això no implica que realment ho vulguem, però si facilita donar sortida a tot allò que no podem fer sortir nosaltres sols. Jo mateix porto uns mesos amb la fantasia aquesta que regularment va fent aparició.

Insisteixo en que no cal preocupar-se i en que no es una demanda d'ajut. Encara hi ha moltes coses que vull viure i fer i veure. Tot i així, la idea ajuda donar sortida a les coses que per actituds apreses del nostre entorn, tendim a amagar molt en el fons del nostre cor.

Per altra banda, la vida és molt dura però ofereix grandíssimes alegries que vull viure. Segueixo tenint ganes de formar la meva família, potser tenir fills, obrir el negoci que  fa temps que vaig perfilant i treballant, viatjar i conèixer el món i la gent que el pobla. Les petites alegries com una vetllada en un karting amb els amics, o l'emoció d'un gran premi de motociclisme (no m'emociona el futbol, ho sento) o simplement una tarda a la muntanya amb els amics i un parell de porros.

Cal paciència i voluntat, però de tot se'n pot sortir.

Final inevitable

Feia molts dies que pensava com podrien ser les coses si fossin diferents, quina mena de problemes l'amoïnarien si la seva vida fos diferent.

Es va llevar intentant trobar l'optimisme que, com cada dia, buscava en llevar-se i posar al toca-discs els temes del rock que el feien vibrar. Tot semblava indicar que aquell tampoc seria el dia en que el trobes. Les seves lleganyes seguien tancant-li els ulls amb la fermesa d'unes manilles, i la falta de somnis i al·licients l'hi era igual de pesada que  una llosa.

Mai fins aquell mati de feia tres setmanes s'havia sentit tant trist ni inútil en la societat que li tocava viure; de fet fins aquell trist mati, sempre havia cregut que era feliç i que tenia allò que realment era important.

La cafetera tornava a ser buida, només amb aquell cul de cafè que mai era suficient per una sola tassa, i que invariablement l'obligaria a posar-la al foc. La seva roba era malmesa i vella, còmoda, però vella. Feia mesos que havia d'anar cosint regularment la seva roba interior per tal de poder-se-la posar, i la higiene no era la millor del mon, ja que la seva rentadora havia mort feia tot just cinc mesos. D'ençà aleshores rentava a ma i intentava usar roba només de carrer, guardant els seus vestits de mudar a l'armari per el dia que tingues una entrevista poder-hi anar ben arreglat i polit.

Encara no n'havia parlat amb cap dels seus amics, ni coneguts, ni familiars. No havia comentat la seva idea amb ningú, i realment no pensava que a ningú pogués importar. I per altra banda ja tenia presa la decisió. Aquella per ell era la única actitud raonable.

Com sempre, la porta del seu pis necessitava aquella empenta que la fes obrir per poder-la travessar, i tot seguit l'estirada brutal per poder tancar, malgrat que només fos de cop ja que el mecanisme del pany feia dies que era espatllat. Tanmateix, aquelles accions representaven l'única cosa segura en la seva vida en els darrers dos anys.

Ara es sentia sol i incomprès, però per fi es sentia responsable i valent de prendre una decisió i enfrontar-se al problema de cara. Aquella feixuga càrrega que traginava aquell mati no gaire llunyà, ara el feia sentir convençut i conscient.

El camí fins el metro era el de sempre, igual que les paraules de la gent que es creuaven amb ell. Totes buides i sense cap interès real en saber la resposta d'allò que preguntaven. Malgrat tot sabia ben del cert que a partir d'aquell dia parlarien d'ell, i que en parlarien durant setmanes sinó mesos, com a mínim la gent del veïnat.

Havia dedicat molts esforços a trobar aquell contacte que pogués proveir-l'ho d'allò que ell tant necessitava. Però al final s'havia sortit amb la seva.

Aquell mati però, si tenia els diners per agafar el metro sense necessitat de saltar les barreres, just aquell dia no podia donar cap mena d'excusa als agents de seguretat que vigilaven les instal·lacions del metro. Aquell dia necessitava arribar a destinació sense entrebancs de cap mena. Aquell dia començava a treballar.


 Tenia carnet de conduir des de feia molts anys, però mai havia tingut cap mena d'interès en guanyar-se la vida com a conductor. Menys encara com a conductor de la grua municipal.

Ruinas

Mi vida esta en ruinas. Ahora. No siempre fue así. Hubo un momento en que tenia un trabajo, unos amigos, un proyecto de vida, unos sueños que cumplir. Ahora no. Ahora nada queda de eso salvo las lineas en el suelo como único testigo de que una vez hubo algo en este páramo que es mi vida.

  Cada día despierto igual, sin saber que día es, pues los lunes se parecen a los jueves y los martes a los sábados en un ciclo sin fin en el que nada tengo para fijar mi fecha. En mi cabeza ya no hay recuerdos de sueños, porque en mis noches ya no sueño. El café tiene el mismo color negro que mi ánimo. Comparten el sabor amargo.

 Mi ropa ya no tiene prendas de trabajo ni de ocio. Mi ropa solo tiene prendas cómodas para vivir informal en un mundo formal. Languidecen en el fondo del armario las prendas de vestir, compartiendo espacio con las botas de seguridad; unas botas que en otro tiempo odié y que ahora no consigo recordar porqué.

 Salgo de casa con ganas de ver gente, saber que hay del mundo, quizás con suerte encontrar esa oportunidad que en algún rincón me aguarda, pero solo encuentro el bar donde tomaré otro café esperando el momento de regresar a casa para comer.

 En casa no es mejor que en la calle. Vivo con una abuela que domina a la perfección el "noble arte" del menosprecio como muestra de cariño. Jamás mis oídos han escuchado una buena palabra o una muestra de afecto. Se que ella, a su modo, lo siente, pero no sabe mostrarlo.

  Sobremesa con "Salvame" y su parada de los monstruos catódicos. El mundo ofrece miles de cosas y ni una buena sale del aparato de televisión. Impaciento mientras espero el momento para volver a la calle a hacer nada.

 Por fin, de nuevo en la calle, miro algunos empleos de camino al bar, otra vez, ahora si para encontrarme con algún amigo. Últimamente solo uno. El resto, como desbandada de pájaros han huido de la tierra para esconderse en sus propias penas.

 Tarde en blanco con el amigo. Estamos igual de jodidos. Nuestros días son tan parecidos que podríamos intercambiarlos sin notar diferencia alguna. Pasa la tarde y regreso, de nuevo, a casa.

 Más televisión acompañada del noticiario de turno donde, por supuesto, el morbo y el exhibicionismo se adueñan del espacio dejando las noticias en simples anécdotas. Cena y más televisión.

 Me acuesto. Una única idea en la cabeza: otro día más (o menos, que ya no lo se). Un único sentimiento: añoranza.

 Mi proyecto de vida constaba de una pareja, un piso que compartíamos, unos gatos, bastantes amigos, algo de dinero (tampoco mucho) e ilusiones y sueños.