Espanya, un país aconfessional i democràtic. Un país de drets i llibertats en que les formes parlamentaries funcionen plenament.
ETA estableix una via de diàleg per resoldre el conflicte existent desde fa mes de trenta anys, aprofitant el govern “d’esquerres” que tenim actualment, mostrant una disposició real de seure en una taula i trobar el camí de la pau, topem de nou amb la dura realitat.
Tenim un govern de dretes disfressat de defensors del poble, disposats com sempre a imposar les coses enlloc de dialogar-les, a sacrificar possibles negociacions en nom del bon funcionament de les forces repressores que ens “defensen” del terrorisme. Ningú del govern però, ha parat a pensar en el perquè del fracàs de les anteriors negociacions, ningú del govern està disposat a admetre que una negociació implica acceptar condicions per part de les dues parts, que si només el govern vol imposar, ja no hi ha cap negociació. Al cap i a la fi, no és això terrorisme d’Estat?
La trista realitat és que estem en mans de gent que s’omple la boca amb la guerra al terrorisme, i com sempre, promouen una altra mena de terrorisme, un terrorisme que ens deixa encara més indefensos contra els agressors que el de qualsevol grup terrorista, perquè ni tant sols un estat ens pot defensar.
Malgrat que els anys passen, està clar que seguim tenint una dictadura encoberta, que els nostres representants continuen pensant amb la perruca.
dijous, 2 de desembre del 2010
Viatge al no res
En Mirko, dins el seu escafandre, mirava amb recel i inquietud com el seu viatge s’acostava inexorablement a la fi.
No sabia que passaria un cop arribes. Mai havia tingut consciència del planeta vermell, i tampoc havia sentit mai la necessitat de mirar enlaire, cap a les estrelles i sentir cap mena de curiositat per tot allò que s’esdevenia fora del seu control, fora del seu petit món.
Durant els nou anys que havia durat la seva vida, no havia tingut la necessitat d’amoïnar-se per res que no fos jugar, aprendre, menjar i dormir. En definitiva, havia tingut una existència bàsicament feliç. Fins aquell dia de març ara tant llunyà, no havia sentit por ni inquietud.
Ara, nou mesos desprès, entregat a la més absoluta solitud i introspecció, a aquella reclusió invariable, l’alegria de veure alguna cosa més que la negra foscor de l’espai, feia esvair les pors del viatge, el temor de la solitud obligatòria . No pensava pas en l’aterratge, cap dels bips que emetia l’ordinador era desconegut per ell i malgrat que les llums s’apressaven a indicar un perill imminent, la calma i la joia eren ficades dins el seu cor.
Des de la radio sentia com el brunzit de l’estàtica causat per la distància, modificava i distorsionava aquelles veus que coneixia tant bé, però cap d’aquells defectes inherents a la distància recorreguda i a la limitació de la tecnologia, tenia cap efecte en el seu estat emocional. Era feliç.
La meravellosa nau que l’havia transportat durant nou mesos havia estat dissenyada per realitzar totes i cadascuna de les operacions que hauria de realitzar, amb total autonomia, sense cap mena d’intervenció del pilot, i malgrat que no n’era conscient, tampoc hagués pogut fer res.
S’acostava a la atmosfera i la nau començava a adquirir un color roig intens degut a la fricció, tot tremolava brutalment, cada cop sonaven més senyals d’alarma. La fi s’acostava i ara ja no hi havia volta enrere. Per sort o per desgràcia només tenia una direcció que seguir. Cap avall. Cap aquella extensió de terra que mitja hora abans, només era una pilota vermella perduda enmig de la foscor eterna de l’espai, a que havia estat sotmès.
Ara els tremolors de l’aparell ja havien cessat i cap soroll no destorbava la seva tranquil•litat. Podia tornar a fer voltes i més voltes per la cabina de pilotatge. No sonaven senyals d’alarma, senyal inequívoc que tot havia sortit bé, i que la tecnologia, tot i que limitada, havia complert la seva finalitat.
Ja tenia el tren d’aterratge desplegat, un tren d’aterratge pensat i dissenyat per les pistes d’aviació que tenim a la Terra, però que allà on ara es trobava, no li servirien per res. En Mirko però, no estava preocupat per aquella mena de detalls que significarien la seva mort.
Finalment tota aquella meravellosa tecnologia que l’havia portat a viatjar més enllà que qualsevol home, que faria possible que passes a la historia, tan sols l’havia portat a una mort lluny de casa i sense comprendre res.
Al cap i a la fi, en Mirko tan sols havia estat triat per la seva magnífica constitució i resistència. Només era un Llaurador de color negre que, traït pel destí, faria historia en ser el gos, el primer i únic gos, que viatjaria mai tan lluny en les estrelles.
No sabia que passaria un cop arribes. Mai havia tingut consciència del planeta vermell, i tampoc havia sentit mai la necessitat de mirar enlaire, cap a les estrelles i sentir cap mena de curiositat per tot allò que s’esdevenia fora del seu control, fora del seu petit món.
Durant els nou anys que havia durat la seva vida, no havia tingut la necessitat d’amoïnar-se per res que no fos jugar, aprendre, menjar i dormir. En definitiva, havia tingut una existència bàsicament feliç. Fins aquell dia de març ara tant llunyà, no havia sentit por ni inquietud.
Ara, nou mesos desprès, entregat a la més absoluta solitud i introspecció, a aquella reclusió invariable, l’alegria de veure alguna cosa més que la negra foscor de l’espai, feia esvair les pors del viatge, el temor de la solitud obligatòria . No pensava pas en l’aterratge, cap dels bips que emetia l’ordinador era desconegut per ell i malgrat que les llums s’apressaven a indicar un perill imminent, la calma i la joia eren ficades dins el seu cor.
Des de la radio sentia com el brunzit de l’estàtica causat per la distància, modificava i distorsionava aquelles veus que coneixia tant bé, però cap d’aquells defectes inherents a la distància recorreguda i a la limitació de la tecnologia, tenia cap efecte en el seu estat emocional. Era feliç.
La meravellosa nau que l’havia transportat durant nou mesos havia estat dissenyada per realitzar totes i cadascuna de les operacions que hauria de realitzar, amb total autonomia, sense cap mena d’intervenció del pilot, i malgrat que no n’era conscient, tampoc hagués pogut fer res.
S’acostava a la atmosfera i la nau començava a adquirir un color roig intens degut a la fricció, tot tremolava brutalment, cada cop sonaven més senyals d’alarma. La fi s’acostava i ara ja no hi havia volta enrere. Per sort o per desgràcia només tenia una direcció que seguir. Cap avall. Cap aquella extensió de terra que mitja hora abans, només era una pilota vermella perduda enmig de la foscor eterna de l’espai, a que havia estat sotmès.
Ara els tremolors de l’aparell ja havien cessat i cap soroll no destorbava la seva tranquil•litat. Podia tornar a fer voltes i més voltes per la cabina de pilotatge. No sonaven senyals d’alarma, senyal inequívoc que tot havia sortit bé, i que la tecnologia, tot i que limitada, havia complert la seva finalitat.
Ja tenia el tren d’aterratge desplegat, un tren d’aterratge pensat i dissenyat per les pistes d’aviació que tenim a la Terra, però que allà on ara es trobava, no li servirien per res. En Mirko però, no estava preocupat per aquella mena de detalls que significarien la seva mort.
Finalment tota aquella meravellosa tecnologia que l’havia portat a viatjar més enllà que qualsevol home, que faria possible que passes a la historia, tan sols l’havia portat a una mort lluny de casa i sense comprendre res.
Al cap i a la fi, en Mirko tan sols havia estat triat per la seva magnífica constitució i resistència. Només era un Llaurador de color negre que, traït pel destí, faria historia en ser el gos, el primer i únic gos, que viatjaria mai tan lluny en les estrelles.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)