Final inevitable

Feia molts dies que pensava com podrien ser les coses si fossin diferents, quina mena de problemes l'amoïnarien si la seva vida fos diferent.

Es va llevar intentant trobar l'optimisme que, com cada dia, buscava en llevar-se i posar al toca-discs els temes del rock que el feien vibrar. Tot semblava indicar que aquell tampoc seria el dia en que el trobes. Les seves lleganyes seguien tancant-li els ulls amb la fermesa d'unes manilles, i la falta de somnis i al·licients l'hi era igual de pesada que  una llosa.

Mai fins aquell mati de feia tres setmanes s'havia sentit tant trist ni inútil en la societat que li tocava viure; de fet fins aquell trist mati, sempre havia cregut que era feliç i que tenia allò que realment era important.

La cafetera tornava a ser buida, només amb aquell cul de cafè que mai era suficient per una sola tassa, i que invariablement l'obligaria a posar-la al foc. La seva roba era malmesa i vella, còmoda, però vella. Feia mesos que havia d'anar cosint regularment la seva roba interior per tal de poder-se-la posar, i la higiene no era la millor del mon, ja que la seva rentadora havia mort feia tot just cinc mesos. D'ençà aleshores rentava a ma i intentava usar roba només de carrer, guardant els seus vestits de mudar a l'armari per el dia que tingues una entrevista poder-hi anar ben arreglat i polit.

Encara no n'havia parlat amb cap dels seus amics, ni coneguts, ni familiars. No havia comentat la seva idea amb ningú, i realment no pensava que a ningú pogués importar. I per altra banda ja tenia presa la decisió. Aquella per ell era la única actitud raonable.

Com sempre, la porta del seu pis necessitava aquella empenta que la fes obrir per poder-la travessar, i tot seguit l'estirada brutal per poder tancar, malgrat que només fos de cop ja que el mecanisme del pany feia dies que era espatllat. Tanmateix, aquelles accions representaven l'única cosa segura en la seva vida en els darrers dos anys.

Ara es sentia sol i incomprès, però per fi es sentia responsable i valent de prendre una decisió i enfrontar-se al problema de cara. Aquella feixuga càrrega que traginava aquell mati no gaire llunyà, ara el feia sentir convençut i conscient.

El camí fins el metro era el de sempre, igual que les paraules de la gent que es creuaven amb ell. Totes buides i sense cap interès real en saber la resposta d'allò que preguntaven. Malgrat tot sabia ben del cert que a partir d'aquell dia parlarien d'ell, i que en parlarien durant setmanes sinó mesos, com a mínim la gent del veïnat.

Havia dedicat molts esforços a trobar aquell contacte que pogués proveir-l'ho d'allò que ell tant necessitava. Però al final s'havia sortit amb la seva.

Aquell mati però, si tenia els diners per agafar el metro sense necessitat de saltar les barreres, just aquell dia no podia donar cap mena d'excusa als agents de seguretat que vigilaven les instal·lacions del metro. Aquell dia necessitava arribar a destinació sense entrebancs de cap mena. Aquell dia començava a treballar.


 Tenia carnet de conduir des de feia molts anys, però mai havia tingut cap mena d'interès en guanyar-se la vida com a conductor. Menys encara com a conductor de la grua municipal.