No fem conya, que no es tan greu

Aquest text s'ha d'entendre com una reflexió sincera, no com un avís urgent, com una demanda d'ajut. Son només una sèrie de reflexions que, si som sincers amb nosaltres mateixos, qui mes qui menys, hem fet en algun moment de la nostra vida, sense que hagin de dur a res més que a la reflexió en si mateixa.

Per entendre les reflexions que a continuació vull reflectir (encara no se si sabré explicar-me) cal entendre una mica com em sento en aquest moment.


En un periòde de dos anys i mig, he passat de tenir un projecte de vida amb una parella, una feina, uns estalvis i un piset, a no tenir res de tot això. També tenia dos gats que ara s'ha quedat la parella, perquè no puc fer front a les despeses que generen. Els que teniu animals entendreu això.

 He passat set anys en una relació, que no volia ni vull que s'hagi acabat, amb uns rols que malgrat que necessaris, no em feien feliç. La meva parella tenia una sèrie de problemes personals d'infantesa que fins ara no ha pogut tractar ni afrontar. D'aqui els rols que no em feien feliç.

De feina fa dos anys que no en tinc i tampoc he tingut dret a cobrar l'atur perquè un dels caps que vaig tenir, em pagava el sou però no em cotitzava les hores. Em deu vuit mesos de cotització. Òbviament els estalvis tampoc eren massa grans i aviat es varen acabar. En aquest punt és fàcil arribar a la conclusió que sense diners no es pot pagar un lloguer ni els deutes que tots anem creant-nos.

Actualment visc amb l'àvia paterna (la única que tinc) en un piset que lluny de ser acollidor, és fosc, trist i depriment.

Bé. Ara tenim una lleugera idea de com em trobo i per tant de com em puc sentir.

La reflexió que faré a continuació és sobre la vida i la mort. En certa manera és la mateixa que penso que va fer mon pare en un moment donat.

Tots tenim un moment en la vida que ens plantegem perquè llevar-nos al matí, especialment si sentim que no tenim res. No em refereixo a coses materials, al cap i a la fi, aquestes venen i van, sinó a les que interiorment ens fan feliços. Parlo d'algú amb qui compartir la teva vida, d'uns amics que facin d'amics, d'una motivació per llevar-te al matí.

Fàcilment en algun moment de la nostra vida ens plantegem la fantasia d'acabar finalment amb tot. Si, és un tabú, però és així. És una fantasia recurrent en les persones. Certament en alguns casos esdevé una realitat. Però la veritat és que tots tenim  moments en que necessitem imaginar com seria el món sense nosaltres. Qui ploraria per nosaltres.

Això respon a una necessitat molt bàsica. Quan les coses no van, tots volem saber per a qui som importants, sentir la pena que això provoca i més íntimament, donar-nos els motius per fer sortir la tristor que duem dins. Això no implica que realment ho vulguem, però si facilita donar sortida a tot allò que no podem fer sortir nosaltres sols. Jo mateix porto uns mesos amb la fantasia aquesta que regularment va fent aparició.

Insisteixo en que no cal preocupar-se i en que no es una demanda d'ajut. Encara hi ha moltes coses que vull viure i fer i veure. Tot i així, la idea ajuda donar sortida a les coses que per actituds apreses del nostre entorn, tendim a amagar molt en el fons del nostre cor.

Per altra banda, la vida és molt dura però ofereix grandíssimes alegries que vull viure. Segueixo tenint ganes de formar la meva família, potser tenir fills, obrir el negoci que  fa temps que vaig perfilant i treballant, viatjar i conèixer el món i la gent que el pobla. Les petites alegries com una vetllada en un karting amb els amics, o l'emoció d'un gran premi de motociclisme (no m'emociona el futbol, ho sento) o simplement una tarda a la muntanya amb els amics i un parell de porros.

Cal paciència i voluntat, però de tot se'n pot sortir.