Un dia qualsevol...

Obro els ulls, lentament, tot acabant de fer fora la son dels meus ulls. Escolto la radio que engegada tota la nit, em proporciona musica per relaxar la fera que tots duem a dins; agafo i em poso les ulleres; miro al meu voltant intentant esbrinar quina hora és. Al mòbil veig que son les 10,30h i m'aixeco disposat a prendre un cafè, vestir-me i acompanyar l'àvia al mercat.

Surto de l'habitació i sorpresa. L'àvia està de mal humor. Qualsevol excusa és bona per enfadar-se i deixar anar bilis contra el món o contra qui estigui més a prop. La mala notícia és que qui està més a prop, soc jo. Es presenta un dia difícil.

Cerco paciència dins meu i de fet la trobo. No hi ha cafè a casa, ni pa, ni practicament res per menjar ni esmorzar. Em vesteixo  resignat a anar al mercat i en preguntar a l'àvia, em diu que ella està cansada i que no hi va. Això si, tot ho diu culpant-me del seu mal dia. Jo soc el culpable. Proposo anar jo a mercat i comprar el que em digui, però sembla que aquesta opció és impossible perquè segons ella, jo amb 32 anys, no se comprar. Només ella en sap i qualsevol cosa que compri jo és una merda.

Decideixo provar si vol tabac, ja que m'ha despertat els últims dos dies per demanar-me tabac abans de les vuit del matí, però em crida dient que no fumarà i que no li cal res per ella. Tot i així insisteixo: ¿No te falta leche, abuela? Pues dame (dinero) para la leche y voy yo. Un altre cop enfadada: Dame, dame, dame, no se puede vivir pidiendo!! Exclama malhumorada. Ella mai és conscient del que jo aporto a casa. Només ella paga, només ella és pobre i sense diners per res, malgrat que cobra dues pensions que la situen al llindar dels "mileuristes", malgrat que paga un lloguer de menys de dos-cents vint €/mes, malgrat que el butà i el telèfon els pago jo.

Em dona deu euros i vaig al Mercadona a comprar llet per ella i cafè. Tot plegat deu euros amb quatre cèntims.Torno a casa, quart pis sense ascensor. Primer viatge del mati. Següent bronca en entrar a casa: No has traido pan? Com collons he de portar pa si diu que no en vol?? Faig paciència. Torno a baixar al carrer, compro pa i torno a pujar a casa. El pa ja l'he pagat jo. No traes mi tabaco? Collons!! Aquesta dona està sonada. No fa ni mitja hora ha dit que no volia tabac, i ara em clava la bronca per no portar-ne. Em farà parar boig. Dame dinero para tu tabaco y voy. Nova bronca exigint que li pagui jo el tabac. Explico que jo compro tabac cada dos o tres dies perquè no tinc diners per comprar més sovint, que tot i així cada cop que l'hi ve de gust, es fot el meu tabac. Inútil. Només serveix per tenir una altra bronca, tot i que afluixa els calers.Tercer viatge al carrer.

Compro tabac i torno a pujar a casa. Tercera pujada fins a casa. L'àvia segueix de mal humor. Li dono el tabac i amablement li dic que avui dino amb ma mare que com cada dimarts ve a Barcelona i aprofitem per dinar junts. Una altra bronca, perquè no dino amb ella. Collons, que dino amb ella casi cada dia!!!  No hi ha manera. És hora de marxar al bar a connectar-me a Internet, penjar questa bestiesa al bloc i esperar a la mare, que impuntual com és ella, encara no ha arribat. Hem quedat a la una, però ja fa tard.