Ahir nit de Castanyada (que no Halloween) vaig sortir una estona amb un amic dels de tota la vida per xerrar una estona, perquè volia que li expliqués perquè em sento tan trist i sol com em sento.
Vam estar gairebé quatre hores, en les que no només no vaig poder parlar gens ni mica, sinó que a més, es va dedicar a alliçonar-me i a parlar d'ell mateix. Diverses vegades em va dir : "Hem quedat perquè em parlis de tu, no de les teves relacions (tant afectives de parella com d'amistat)". Per acte seguit tornar a parlar-me d'ell.
Vaig tractar d'explicar que d'ençá que la parella i jo hem esdevingut "l'ex-parella i jo", hi ha molta gent que eren al meu voltant que han desaparegut (del voltant de l'ex-parella també) i que la poca gent que va seguir estant al nostre voltant, ara també han desaparegut, sense ni donar cap excusa. De tots ells, en el meu cas, en queden tres i amb una d'elles no hi puc comptar gaire ara ja què és l'ex.
Suposo que la cagada és meva de pensar que les coses podien anar un pel més suaus ahir en rebre la telefonada per sortir sense tenir en compte quina mena de persona és aquell "amic" que em trucava.
En definitiva, de la nit d'ahir la conclusió que en treu el "col·lega" és què jo he d'esforçar-me més en tenir amics, sense tenir en compte el fet que només jo m'esforço en mantenir vives la majoria d'amistats, sense importar el perquè de que em senti sol i trist; la que en trec jo, és què els amics no els triem, per això a vegades l'únic amic que trobem és aquell a qui realment no interessen els nostres problemes, que mai ens deixa parlar, que sempre acaba parlant de si mateix i alliçonant-te.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada