Mi vida esta en ruinas. Ahora. No siempre fue así. Hubo un momento en que tenia un trabajo, unos amigos, un proyecto de vida, unos sueños que cumplir. Ahora no. Ahora nada queda de eso salvo las lineas en el suelo como único testigo de que una vez hubo algo en este páramo que es mi vida.
Cada día despierto igual, sin saber que día es, pues los lunes se parecen a los jueves y los martes a los sábados en un ciclo sin fin en el que nada tengo para fijar mi fecha. En mi cabeza ya no hay recuerdos de sueños, porque en mis noches ya no sueño. El café tiene el mismo color negro que mi ánimo. Comparten el sabor amargo.
Mi ropa ya no tiene prendas de trabajo ni de ocio. Mi ropa solo tiene prendas cómodas para vivir informal en un mundo formal. Languidecen en el fondo del armario las prendas de vestir, compartiendo espacio con las botas de seguridad; unas botas que en otro tiempo odié y que ahora no consigo recordar porqué.
Salgo de casa con ganas de ver gente, saber que hay del mundo, quizás con suerte encontrar esa oportunidad que en algún rincón me aguarda, pero solo encuentro el bar donde tomaré otro café esperando el momento de regresar a casa para comer.
En casa no es mejor que en la calle. Vivo con una abuela que domina a la perfección el "noble arte" del menosprecio como muestra de cariño. Jamás mis oídos han escuchado una buena palabra o una muestra de afecto. Se que ella, a su modo, lo siente, pero no sabe mostrarlo.
Sobremesa con "Salvame" y su parada de los monstruos catódicos. El mundo ofrece miles de cosas y ni una buena sale del aparato de televisión. Impaciento mientras espero el momento para volver a la calle a hacer nada.
Por fin, de nuevo en la calle, miro algunos empleos de camino al bar, otra vez, ahora si para encontrarme con algún amigo. Últimamente solo uno. El resto, como desbandada de pájaros han huido de la tierra para esconderse en sus propias penas.
Tarde en blanco con el amigo. Estamos igual de jodidos. Nuestros días son tan parecidos que podríamos intercambiarlos sin notar diferencia alguna. Pasa la tarde y regreso, de nuevo, a casa.
Más televisión acompañada del noticiario de turno donde, por supuesto, el morbo y el exhibicionismo se adueñan del espacio dejando las noticias en simples anécdotas. Cena y más televisión.
Me acuesto.
Una única idea en la cabeza: otro día más (o menos, que ya no lo se). Un único sentimiento: añoranza.
Mi proyecto de vida constaba de una pareja, un piso que compartíamos, unos gatos, bastantes amigos, algo de dinero (tampoco mucho) e ilusiones y sueños.
dimecres, 24 d’octubre del 2012
diumenge, 6 de novembre del 2011
RELAXANT-NOS
Aquest últim mes ha estat un mes estrany per mi.
Després de molts anys de no estudiar gens, he hagut de reprendre el costum de fer-ho, i a més, amb pressió afegida. Fa cosa de nou mesos em vaig presentar a unes oposicions. Malgrat que realment he tingut molt de temps per preparar l'examen, no he tingut el temari real fins fa un mes. Durant els anteriors vuit mesos, havia estat preparant un temari per a unes oposicions diferents. Així que només he tingut un mes per preparar-ho. Aquest dissabte passat vaig fer l'examen i no en sabré res fins el 18 de novembre com a molt aviat, per tant, respiro però encara no em relaxo.
Per una altra banda, des del divendres passat tenim un gran esvoranc a la porta de casa, i de moment han desallotjat els veïns de l'edifici del costat. Encara no podem dir si també ens trauran de casa o no, perquè de moment estan excavant per sota del nostre edifici. Tot i que ja han tapat l'esvoranc amb formigó, ara estan fent forats en diversos llocs del carrer, però sobretot a la porta mateix de casa, ja que sota el nivell del carrer, sembla que tenim l'edifici inundat.
Com deia doncs, no em puc relaxar gaire ja que de moment segueixo sense feina, sense saber la nota de l'examen i sense tenir clar si durant els propers dies conservarem la casa. De fet porto gairebé tot el cap de setmana amb un neguit que tot just puc mal amagar per mirar de fer la convivència amb la companya de pis i la parella una mica més tranquil·la. Malgrat això estic nerviós i no em trobo gaire bé. No em fa mal res, però no em trobo bé. Suposo que tot és per la incertesa de no saber que passa amb el pis, no saber que em puc estirar tranquil·lament a fumar mentre miro la tele amb tota la calma del món. Encara que no hagi de sortir de casa, he d'estar preparat per fer-ho en qualsevol moment. Estar així és un estrès i a la llarga passa factura.
Espero que com a mínim deixi de ploure i surti el sol una setmaneta per eixugar el formigó, i els carrers, i les nervioses ànimes dels veïns.
Després de molts anys de no estudiar gens, he hagut de reprendre el costum de fer-ho, i a més, amb pressió afegida. Fa cosa de nou mesos em vaig presentar a unes oposicions. Malgrat que realment he tingut molt de temps per preparar l'examen, no he tingut el temari real fins fa un mes. Durant els anteriors vuit mesos, havia estat preparant un temari per a unes oposicions diferents. Així que només he tingut un mes per preparar-ho. Aquest dissabte passat vaig fer l'examen i no en sabré res fins el 18 de novembre com a molt aviat, per tant, respiro però encara no em relaxo.
Per una altra banda, des del divendres passat tenim un gran esvoranc a la porta de casa, i de moment han desallotjat els veïns de l'edifici del costat. Encara no podem dir si també ens trauran de casa o no, perquè de moment estan excavant per sota del nostre edifici. Tot i que ja han tapat l'esvoranc amb formigó, ara estan fent forats en diversos llocs del carrer, però sobretot a la porta mateix de casa, ja que sota el nivell del carrer, sembla que tenim l'edifici inundat.
Com deia doncs, no em puc relaxar gaire ja que de moment segueixo sense feina, sense saber la nota de l'examen i sense tenir clar si durant els propers dies conservarem la casa. De fet porto gairebé tot el cap de setmana amb un neguit que tot just puc mal amagar per mirar de fer la convivència amb la companya de pis i la parella una mica més tranquil·la. Malgrat això estic nerviós i no em trobo gaire bé. No em fa mal res, però no em trobo bé. Suposo que tot és per la incertesa de no saber que passa amb el pis, no saber que em puc estirar tranquil·lament a fumar mentre miro la tele amb tota la calma del món. Encara que no hagi de sortir de casa, he d'estar preparat per fer-ho en qualsevol moment. Estar així és un estrès i a la llarga passa factura.
Espero que com a mínim deixi de ploure i surti el sol una setmaneta per eixugar el formigó, i els carrers, i les nervioses ànimes dels veïns.
dimecres, 22 de juny del 2011
Estimat Carod-Rovira
Estimat Carod-Rovira:
Com a català de pro que soc, em sento mal representat per el govern que em toca patir, i òbviament no estic d'acord amb el seu funcionament ni constitució.
Curiosament em sento encara pitjor representat per tu, especialment després de les teves declaracions a "Nació Digital" pixant fora de test. Sembla que el teu discurs es articulat des de la ignorància mes absoluta, ja que si haguessis estat passejant per les acampades, t'hauries adonat sense cap mena de problema que a plaça Catalunya, no només no s'ha pintat res, sinó que a mes resulta que hi ha urinaris perfectament ubicats i assenyalats per que no calgui pixar a allà, especialment per la gent que hi dorm ja que resultaria summament insuportable.
Per altra banda, em sembla vergonyós que per tal de tenir uns minuts, et dediquis a parlar tan negativament d'un moviment que no ha mostrat la seva renuncia a la identitat, que nomes ha expressat el fet que no es el moment idoni per discutir això que portem segles discutint sense solucionar. Hi ha coses mes importants que aquesta, al cap i a la fi si em moro de gana me la pela fer-ho en català o en castellà.
Finalment només em queda dir que si fessis servir la closca, t'adonaries que la independència no es sinònim de exclusió sinó d'integració en un país lliure que no te por d'acollir deferents cultures. També he de dir que gràcies a bestieses com les que has dit només aconseguirem que la resta de pobles de la terra ens vegin com el que no som: com un poble barbar i separatista.
Per tot això, només puc dir:
QUE NO, QUE NO, QUE NO EM REPRESENTES!!
Com a català de pro que soc, em sento mal representat per el govern que em toca patir, i òbviament no estic d'acord amb el seu funcionament ni constitució.
Curiosament em sento encara pitjor representat per tu, especialment després de les teves declaracions a "Nació Digital" pixant fora de test. Sembla que el teu discurs es articulat des de la ignorància mes absoluta, ja que si haguessis estat passejant per les acampades, t'hauries adonat sense cap mena de problema que a plaça Catalunya, no només no s'ha pintat res, sinó que a mes resulta que hi ha urinaris perfectament ubicats i assenyalats per que no calgui pixar a allà, especialment per la gent que hi dorm ja que resultaria summament insuportable.
Per altra banda, em sembla vergonyós que per tal de tenir uns minuts, et dediquis a parlar tan negativament d'un moviment que no ha mostrat la seva renuncia a la identitat, que nomes ha expressat el fet que no es el moment idoni per discutir això que portem segles discutint sense solucionar. Hi ha coses mes importants que aquesta, al cap i a la fi si em moro de gana me la pela fer-ho en català o en castellà.
Finalment només em queda dir que si fessis servir la closca, t'adonaries que la independència no es sinònim de exclusió sinó d'integració en un país lliure que no te por d'acollir deferents cultures. També he de dir que gràcies a bestieses com les que has dit només aconseguirem que la resta de pobles de la terra ens vegin com el que no som: com un poble barbar i separatista.
Per tot això, només puc dir:
QUE NO, QUE NO, QUE NO EM REPRESENTES!!
dilluns, 6 de juny del 2011
Estimat Felip Puig
Estimats Felip Puig i govern català:
No he estat acampat a plaça Catalunya, ni tan sols he pogut participar gaire en les assemblees que s'hi duen a terme, però si que tinc molt clar que si la democràcia existeix, no és allò que defenseu des de el govern.
En un país realment democràtic, quan el percentatge de participació ciutadana en unes eleccions cau fins al 50%, el govern ha de prendre unes mesures encaminades a fer valorar la seva feina, i normalment passen per escoltar la ciutadania i prendre de nou una encertada idea de les seves necessitats. Amb aquest sistema vostre de democràcia, l'única cosa que he sentit de boca dels polítics, ha estat alegria per guanyar unes “eleccions democràtiques”, menystenint totalment els votants, milers d'ells, que no tenen cap grup de representació dins el marc actual.
Per altra banda, em satisfà enormement l'actuació que vau dur a terme el divendres 28 de maig contra tots aquells que, infeliços de pertànyer a aquesta democràcia, expressaven el seu parer tot buscant solucions als problemes adquirits després d'anys de govern egoista. Gracies a aquestes coses, m'enorgulleixo de dir que si tenia alguna recança de participar en tot el moviment dels INDIGNATS ara ja no la tinc. Gracies a vosaltres ara pren mes sentit que mai tot el moviment social que s'està duent a terme.
Gracies Felip Puig. Gracies polítics catalans.
No he estat acampat a plaça Catalunya, ni tan sols he pogut participar gaire en les assemblees que s'hi duen a terme, però si que tinc molt clar que si la democràcia existeix, no és allò que defenseu des de el govern.
En un país realment democràtic, quan el percentatge de participació ciutadana en unes eleccions cau fins al 50%, el govern ha de prendre unes mesures encaminades a fer valorar la seva feina, i normalment passen per escoltar la ciutadania i prendre de nou una encertada idea de les seves necessitats. Amb aquest sistema vostre de democràcia, l'única cosa que he sentit de boca dels polítics, ha estat alegria per guanyar unes “eleccions democràtiques”, menystenint totalment els votants, milers d'ells, que no tenen cap grup de representació dins el marc actual.
Per altra banda, em satisfà enormement l'actuació que vau dur a terme el divendres 28 de maig contra tots aquells que, infeliços de pertànyer a aquesta democràcia, expressaven el seu parer tot buscant solucions als problemes adquirits després d'anys de govern egoista. Gracies a aquestes coses, m'enorgulleixo de dir que si tenia alguna recança de participar en tot el moviment dels INDIGNATS ara ja no la tinc. Gracies a vosaltres ara pren mes sentit que mai tot el moviment social que s'està duent a terme.
Gracies Felip Puig. Gracies polítics catalans.
dijous, 2 de desembre del 2010
espanya i E.T.A.
Espanya, un país aconfessional i democràtic. Un país de drets i llibertats en que les formes parlamentaries funcionen plenament.
ETA estableix una via de diàleg per resoldre el conflicte existent desde fa mes de trenta anys, aprofitant el govern “d’esquerres” que tenim actualment, mostrant una disposició real de seure en una taula i trobar el camí de la pau, topem de nou amb la dura realitat.
Tenim un govern de dretes disfressat de defensors del poble, disposats com sempre a imposar les coses enlloc de dialogar-les, a sacrificar possibles negociacions en nom del bon funcionament de les forces repressores que ens “defensen” del terrorisme. Ningú del govern però, ha parat a pensar en el perquè del fracàs de les anteriors negociacions, ningú del govern està disposat a admetre que una negociació implica acceptar condicions per part de les dues parts, que si només el govern vol imposar, ja no hi ha cap negociació. Al cap i a la fi, no és això terrorisme d’Estat?
La trista realitat és que estem en mans de gent que s’omple la boca amb la guerra al terrorisme, i com sempre, promouen una altra mena de terrorisme, un terrorisme que ens deixa encara més indefensos contra els agressors que el de qualsevol grup terrorista, perquè ni tant sols un estat ens pot defensar.
Malgrat que els anys passen, està clar que seguim tenint una dictadura encoberta, que els nostres representants continuen pensant amb la perruca.
ETA estableix una via de diàleg per resoldre el conflicte existent desde fa mes de trenta anys, aprofitant el govern “d’esquerres” que tenim actualment, mostrant una disposició real de seure en una taula i trobar el camí de la pau, topem de nou amb la dura realitat.
Tenim un govern de dretes disfressat de defensors del poble, disposats com sempre a imposar les coses enlloc de dialogar-les, a sacrificar possibles negociacions en nom del bon funcionament de les forces repressores que ens “defensen” del terrorisme. Ningú del govern però, ha parat a pensar en el perquè del fracàs de les anteriors negociacions, ningú del govern està disposat a admetre que una negociació implica acceptar condicions per part de les dues parts, que si només el govern vol imposar, ja no hi ha cap negociació. Al cap i a la fi, no és això terrorisme d’Estat?
La trista realitat és que estem en mans de gent que s’omple la boca amb la guerra al terrorisme, i com sempre, promouen una altra mena de terrorisme, un terrorisme que ens deixa encara més indefensos contra els agressors que el de qualsevol grup terrorista, perquè ni tant sols un estat ens pot defensar.
Malgrat que els anys passen, està clar que seguim tenint una dictadura encoberta, que els nostres representants continuen pensant amb la perruca.
Viatge al no res
En Mirko, dins el seu escafandre, mirava amb recel i inquietud com el seu viatge s’acostava inexorablement a la fi.
No sabia que passaria un cop arribes. Mai havia tingut consciència del planeta vermell, i tampoc havia sentit mai la necessitat de mirar enlaire, cap a les estrelles i sentir cap mena de curiositat per tot allò que s’esdevenia fora del seu control, fora del seu petit món.
Durant els nou anys que havia durat la seva vida, no havia tingut la necessitat d’amoïnar-se per res que no fos jugar, aprendre, menjar i dormir. En definitiva, havia tingut una existència bàsicament feliç. Fins aquell dia de març ara tant llunyà, no havia sentit por ni inquietud.
Ara, nou mesos desprès, entregat a la més absoluta solitud i introspecció, a aquella reclusió invariable, l’alegria de veure alguna cosa més que la negra foscor de l’espai, feia esvair les pors del viatge, el temor de la solitud obligatòria . No pensava pas en l’aterratge, cap dels bips que emetia l’ordinador era desconegut per ell i malgrat que les llums s’apressaven a indicar un perill imminent, la calma i la joia eren ficades dins el seu cor.
Des de la radio sentia com el brunzit de l’estàtica causat per la distància, modificava i distorsionava aquelles veus que coneixia tant bé, però cap d’aquells defectes inherents a la distància recorreguda i a la limitació de la tecnologia, tenia cap efecte en el seu estat emocional. Era feliç.
La meravellosa nau que l’havia transportat durant nou mesos havia estat dissenyada per realitzar totes i cadascuna de les operacions que hauria de realitzar, amb total autonomia, sense cap mena d’intervenció del pilot, i malgrat que no n’era conscient, tampoc hagués pogut fer res.
S’acostava a la atmosfera i la nau començava a adquirir un color roig intens degut a la fricció, tot tremolava brutalment, cada cop sonaven més senyals d’alarma. La fi s’acostava i ara ja no hi havia volta enrere. Per sort o per desgràcia només tenia una direcció que seguir. Cap avall. Cap aquella extensió de terra que mitja hora abans, només era una pilota vermella perduda enmig de la foscor eterna de l’espai, a que havia estat sotmès.
Ara els tremolors de l’aparell ja havien cessat i cap soroll no destorbava la seva tranquil•litat. Podia tornar a fer voltes i més voltes per la cabina de pilotatge. No sonaven senyals d’alarma, senyal inequívoc que tot havia sortit bé, i que la tecnologia, tot i que limitada, havia complert la seva finalitat.
Ja tenia el tren d’aterratge desplegat, un tren d’aterratge pensat i dissenyat per les pistes d’aviació que tenim a la Terra, però que allà on ara es trobava, no li servirien per res. En Mirko però, no estava preocupat per aquella mena de detalls que significarien la seva mort.
Finalment tota aquella meravellosa tecnologia que l’havia portat a viatjar més enllà que qualsevol home, que faria possible que passes a la historia, tan sols l’havia portat a una mort lluny de casa i sense comprendre res.
Al cap i a la fi, en Mirko tan sols havia estat triat per la seva magnífica constitució i resistència. Només era un Llaurador de color negre que, traït pel destí, faria historia en ser el gos, el primer i únic gos, que viatjaria mai tan lluny en les estrelles.
No sabia que passaria un cop arribes. Mai havia tingut consciència del planeta vermell, i tampoc havia sentit mai la necessitat de mirar enlaire, cap a les estrelles i sentir cap mena de curiositat per tot allò que s’esdevenia fora del seu control, fora del seu petit món.
Durant els nou anys que havia durat la seva vida, no havia tingut la necessitat d’amoïnar-se per res que no fos jugar, aprendre, menjar i dormir. En definitiva, havia tingut una existència bàsicament feliç. Fins aquell dia de març ara tant llunyà, no havia sentit por ni inquietud.
Ara, nou mesos desprès, entregat a la més absoluta solitud i introspecció, a aquella reclusió invariable, l’alegria de veure alguna cosa més que la negra foscor de l’espai, feia esvair les pors del viatge, el temor de la solitud obligatòria . No pensava pas en l’aterratge, cap dels bips que emetia l’ordinador era desconegut per ell i malgrat que les llums s’apressaven a indicar un perill imminent, la calma i la joia eren ficades dins el seu cor.
Des de la radio sentia com el brunzit de l’estàtica causat per la distància, modificava i distorsionava aquelles veus que coneixia tant bé, però cap d’aquells defectes inherents a la distància recorreguda i a la limitació de la tecnologia, tenia cap efecte en el seu estat emocional. Era feliç.
La meravellosa nau que l’havia transportat durant nou mesos havia estat dissenyada per realitzar totes i cadascuna de les operacions que hauria de realitzar, amb total autonomia, sense cap mena d’intervenció del pilot, i malgrat que no n’era conscient, tampoc hagués pogut fer res.
S’acostava a la atmosfera i la nau començava a adquirir un color roig intens degut a la fricció, tot tremolava brutalment, cada cop sonaven més senyals d’alarma. La fi s’acostava i ara ja no hi havia volta enrere. Per sort o per desgràcia només tenia una direcció que seguir. Cap avall. Cap aquella extensió de terra que mitja hora abans, només era una pilota vermella perduda enmig de la foscor eterna de l’espai, a que havia estat sotmès.
Ara els tremolors de l’aparell ja havien cessat i cap soroll no destorbava la seva tranquil•litat. Podia tornar a fer voltes i més voltes per la cabina de pilotatge. No sonaven senyals d’alarma, senyal inequívoc que tot havia sortit bé, i que la tecnologia, tot i que limitada, havia complert la seva finalitat.
Ja tenia el tren d’aterratge desplegat, un tren d’aterratge pensat i dissenyat per les pistes d’aviació que tenim a la Terra, però que allà on ara es trobava, no li servirien per res. En Mirko però, no estava preocupat per aquella mena de detalls que significarien la seva mort.
Finalment tota aquella meravellosa tecnologia que l’havia portat a viatjar més enllà que qualsevol home, que faria possible que passes a la historia, tan sols l’havia portat a una mort lluny de casa i sense comprendre res.
Al cap i a la fi, en Mirko tan sols havia estat triat per la seva magnífica constitució i resistència. Només era un Llaurador de color negre que, traït pel destí, faria historia en ser el gos, el primer i únic gos, que viatjaria mai tan lluny en les estrelles.
dissabte, 7 d’agost del 2010
Quatre anys de vaselina
Quatre anys esperant la decisió del Constitucional, esperant que espanya no ens donés un altre cop per el cul amb la seva “integritat”, esperant que la tan lloada i esmentada constitució ens defensi a tots per igual, donant el benefici del dubte a tots els espanyols que diuen defensar els drets dels ciutadans. Total per res.
Han convertit el Constitucional en un escorxador de drets bàsics fonamentals, i ho han fet amb la impunitat que els atorga l’estat espanyol. Ho han fet amb tota la mala fe del mon.
Hem arribat al límit com a catalans. Hem intentat dialogar i arribar al consens. Hem tractat de seguir els camins marcats per jugar al mateix joc que tots aquells castradors que formen el govern espanyol.
Que ens queda ara? Seguir queixant-nos de la sort que ens toca? Continuar jugant al seu joc en el que les normes estan pensades perquè perdem sempre?
Doncs no. Jo dic que ja n’hi ha prou d’aquest color, que es hora de jugar a un nou joc amb les nostres pròpies normes.
Que hem de seguir pagant? Doncs jo dic que deixem de pagar impostos i tributs franquistes. Que no som una nació? Doncs no ens deixem enganyar, tenim una llengua pròpia, una cultura pròpia, i per sobre de tot, una identitat que no compartim amb ells.
És l’hora de fer saber als nostres “representats” politics que no pensem igual que ells, que ja estem tips de la gent que s’omple la boca amb Catalunya i només defensa la seva butxaca, que son els nostres representants i no nosaltres els seus titelles amb els que jugar.
PSC, PP, CIU, ESQUERRA REPUBLICANA, INICIATIVA ELS VERDS, CIUTADANS... Ja n’estem tips, no volem jugar amb aquestes regles desiguals que ens imposeu, que o follem tots o la puta va al riu, que tenim els mateixos drets que la resta, que no som simples dispensadors de bitllets per a ús i gaudi d’espanya.
Els agradi o no, som CATALANS, amb tot el que això implica.
Han convertit el Constitucional en un escorxador de drets bàsics fonamentals, i ho han fet amb la impunitat que els atorga l’estat espanyol. Ho han fet amb tota la mala fe del mon.
Hem arribat al límit com a catalans. Hem intentat dialogar i arribar al consens. Hem tractat de seguir els camins marcats per jugar al mateix joc que tots aquells castradors que formen el govern espanyol.
Que ens queda ara? Seguir queixant-nos de la sort que ens toca? Continuar jugant al seu joc en el que les normes estan pensades perquè perdem sempre?
Doncs no. Jo dic que ja n’hi ha prou d’aquest color, que es hora de jugar a un nou joc amb les nostres pròpies normes.
Que hem de seguir pagant? Doncs jo dic que deixem de pagar impostos i tributs franquistes. Que no som una nació? Doncs no ens deixem enganyar, tenim una llengua pròpia, una cultura pròpia, i per sobre de tot, una identitat que no compartim amb ells.
És l’hora de fer saber als nostres “representats” politics que no pensem igual que ells, que ja estem tips de la gent que s’omple la boca amb Catalunya i només defensa la seva butxaca, que son els nostres representants i no nosaltres els seus titelles amb els que jugar.
PSC, PP, CIU, ESQUERRA REPUBLICANA, INICIATIVA ELS VERDS, CIUTADANS... Ja n’estem tips, no volem jugar amb aquestes regles desiguals que ens imposeu, que o follem tots o la puta va al riu, que tenim els mateixos drets que la resta, que no som simples dispensadors de bitllets per a ús i gaudi d’espanya.
Els agradi o no, som CATALANS, amb tot el que això implica.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)